Les alteracions numèriques de la xifra de leucòcits o glòbuls blancs són causes freqüents de consulta a l’hematòleg clínic. S’anomena leucopènia la disminució de la xifra normal de leucòcits i leucòcitosi el seu augment respecte als valors considerats normals.
La leucopènia és una consulta freqüent que preocupa el pacient per la possibilitat de patir més susceptibilitat a les infeccions. En aquesta situació, la valoració de la xifra de granulòcits neutròfils, és a dir, del tipus de leucòcit responsable de la defensa antibacteriana, és primordial. La gran majoria de pacients que consulten per aquest motiu presenten una xifra de granulòcits neutròfils una mica disminuïda o neutropènia, però suficient per no patir més susceptibilitat a les infeccions. L’hematòleg valora les possibles causes de leucopènia i neutropènia que, en general, acostumen a ser benignes.
La leucocitosi pot ser expressió d’una infecció, tractament farmacològic amb corticoides, tabaquisme o malaltia tumoral de la sang, entre altres causes. En el primer cas, l’augment obeeix a una reacció de l’organisme davant d’una infecció bacteriana, encara que de vegades una infecció d’origen víric pot produir l’efecte contrari o la leucopènia.
El tractament amb fàrmacs o preparats que continguin corticoides pot ocasionar una leucocitosi neutrofílica. En aquest cas, la identificació del fàrmac proporciona el diagnòstic. El tabaquisme pot produir en un nombre variable de fumadors una leucocitosi amb augment dels granulòcits neutròfils (leucocitosi neutrofílica).
Una consulta relativament freqüent és l’augment de la xifra de leucòcits a costa de la xifra de limfòcits, les cèl·lules responsables de la defensa contra les infeccions víriques. La limfòcitosi o augment de la xifra total de limfòcits es pot observar en el curs d’infeccions per virus com l’Epstein-Barr (el més freqüent en la mononucleosi infecciosa) o d’altres virus, encara que també pot ser una troballa indicativa d’una malaltia crònica de la sang.
L’augment persistent de la xifra de leucòcits pot representar la primera alteració indicativa d’una leucèmia. Quan hi ha sospita d’aquesta possibilitat, l’hematòleg valora l’existència d’adenopaties (ganglis limfàtics augmentats de mida) o d’esplenomegàlia (augment de la mida de la melsa), la descripció de l’aspecte dels leucòcits en la revisió microscòpica del frotis sanguini i els símptomes que el pacient.
D’acord amb aquesta informació bàsica, es procedeix a sol·licitar una anàlisi de les característiques immunològiques dels leucòcits i, de manera freqüent, un examen de medul·la òssia, juntament amb l’anàlisi de diverses mutacions genètiques que amb la resta dels resultats permeten establir el diagnòstic. En general, la majoria de les leucèmies són de tipus crònic, moltes sense símptomes i que es diagnostiquen a conseqüència d’una anàlisi realitzada per altres motius de salut (controls rutinaris), en contraposició a les leucèmies agudes, que molt freqüentment causen un deteriorament important a l’estat general.
És important explicar al pacient que el diagnòstic requereix exploracions i anàlisis seqüencials i, per tant, exigeix un temps. És imprescindible disposar d’un diagnòstic de certesa que permeti fer un diagnòstic segur per poder establir un pronòstic i tractament adequats.
